La cultura ens farà lliures si ens la sabem empassar

“La cultura ens farà lliures”, “No fem soroll, fem cultura” o “Cultura o mort”. Són alguns dels eslògans que he pogut llegir últimament com a reivindicació d’algun fet cultural. Se sustenten, en general, en la idea més o menys estesa que la llibertat sorgeix d’un pensament crític que ens ha de fer capaços de qüestionar els dogmes del sistema, posar-los al banc dels acusats i jutjar si són culpables. En general, quan se’ns refereix al concepte cultura des d’aquests punts de vista, se’ns refereix a certes formes d’expressió artística i d’assaigs analítics. Difícilment es refereixen a programes del cor, partits de futbol o inauguracions de vaixells amb vestits de dissenyadors de moda, per més que un antropòleg els pogués encabir dins del significat ampli de cultura. Cultura com allò que enforteix el múscul de l’intel·lecte, podríem resumir.

Des d’aquest punt de vista, tant podríem referir-nos a textos sobre l’estructura cristal·logràfica de la calcotriquita com a grans tractats de dret laboralista però, en general, aquestes matèries queden excloses del nostre ideari quan parlem de la cultura que ens ha de fer lliures. La frontera es traça en algun punt de l’anàlisi sociològica, esgarrapa un tros del camp científic, engloba humanitats i psicologies, i abasta els diferents tipus d’art en totes les seves formes. Deixant-nos d’històries, quan parlem de la cultura que ens ha de fer lliures ens referim a l’anàlisi polític i social i, sobretot, al món de l’art.

No he fet aquest text per delimitar si un concert de heavy-metal ens fa més lliures del que érem abans d’entrar, ni si, en canvi, una nocturna de Chopin sí que ho aconsegueix, encara que el pensament esnob de molts oïdors de música clàssica ho puguin pensar. Ens fa lliures una pel·lícula d’Star Wars? La meva postura és que depèn. Depèn no tant de l’obra artística com, principalment, de l’actitud de l’espectador en rebre aquestes obres.

Alliberament és un terme molt subjectiu. L’ermità que se’n va a la muntanya a adorar a Déu en una severa austeritat, sens dubte pensarà que s’ha alliberat. Ho haurà fet? Depèn de qui ho jutgi. En tot cas, estarem d’acord que perquè la dita alliberació es produeixi, serà necessari exercitar el múscul cerebral. La cultura fa pensar, i pensar és el que ens fa qüestionar les coses. És aquí on descansa la màxima “La cultura ens farà lliures”. Acceptem cultura com els diferents tipus d’art (malgrat que sabem que en realitat és un terme molt més ampli). Tot l’art ens fa pensar, qüestionar, inferir, jutjar? No només depèn de la qualitat de l’obra, sinó que també depèn del tipus d’art. I depèn de la postura de l’espectador en entomar-lo. Donant voltes al tema, vaig entendre que els diferents tipus d’art requereixen una diferent implicació per part de l’espectador: en alguns aquest és més lliure d’escollir la forma en què s’hi enfronta i en d’altres ho és menys. Examinem-los, doncs. En realitat, l’article comença ara.

Ramon Casas - Estudi per al quadre 'Entre dues llums', 1984

Ramon Casas – Estudi per al quadre ‘Entre dues llums’, 1984

L’energia i l’atenció necessàries per consumir cultura no són iguals en tots els àmbits. La meva tesi és que hi ha canals que es poden consumir exclusivament de forma activa, atent, fixada, preguntant i inferint. En canvi, n’hi ha d’altres que es poden consumir de manera activa o de manera passiva segons el gust de l’espectador. Són mitjans d’expressió cultural on el consumidor és lliure d’escollir el grau d’activitat amb què s’implicarà en la interpretació de l’obra. En la mesura que una obra artística és una obra feta per un artista que ha hagut de pensar-la, no hi ha cap obra artística que només pugui ser consumida de forma passiva. Sempre deixen oberta la porta a l’activitat, a l’exploració, a la pregunta. En última instància, sempre podrem preguntar-nos en què pensava l’artista quan la produïa.

Comencem pel cinema.

La pregunta sobre si és possible deixar-se transportar al món de l’emoció i la fantasia per una pel·lícula que actua sobre un subjecte passiu es contesta fàcilment amb la imatge d’un sofà i una manta. L’espectador no ha de construir el món, el món li ve construït i només cal que la pel·lícula el passegi per on ella vol. El film s’abraona sobre l’espectador, que ha d’acceptar el que li és donat i no se li demana que faci cap esforç de construcció. La pel·lícula consumeix l’espectador. L’espectador pot estirar-se al sofà i deixar que la pel·lícula corri, posant-hi només un fil d’atenció per seguir la trama. És per això que ens agraden les pel·lícules als diumenges a la tarda o ens les posem per anar a dormir. L’espectador escull com s’hi enfronta. Pot mirar la pel·lícula amb la deixadesa d’un entreteniment distret o, per contra, també pot mirar-la amb la ment activa i l’atenció exaltada, preguntant-se què volia dir el cineasta quan feia aparèixer un corb en una finestra o preguntant-se pel nom de la tècnica de clarobscurs duta a terme a la tercera escena, pot buscar paral·lelismes polítics pretèrits o actuals, o passar-se la pel·lícula tractant de desteixir complicades al·legories teològiques.

Sembla força evident que el cinema és un espai ampli pel que fa a la implicació requerida per consumir-lo. El fet que el món que s’exposa és un món tancat i no modificable pel consumidor, sens dubte contribueix a que aquest sigui més lliure d’escollir el nivell d’activitat mental amb què s’enfronta a l’obra d’art. No obstant això, el cinema (i per extensió el teatre) sempre ens demana una atenció mínima: la de seguir la trama. En la mesura en què un film és un relat que es construeix amb paraules, sempre ens demanarà l’atenció mínima de seguir-ne el relat. Una demanda mínima que no es dona en una altra de les arts supremes: la música.

Com bé deia Oscar Wilde, la música és la més apassionada de les arts. És l’art que ens pot portar a l’èxtasi, a una mena de trànsit on cap altra art pot arribar. És possible que això sigui pel fet que es consumeix per la oïda, que no és el nostre òrgan més desenvolupat, i que per això la consumim des d’una posició més obscura, menys detallada, més oberta i més lliure. Generalment, els humans no pensem el món en sons, el pensem en imatges (i amb llenguatge). Això fa que la música ens tregui del nostre element primordial i ens porti un món ple d’ambigüitat, un món de fantasia i llunyania, un món on tot és possible perquè ens hi trobem apartats de la racionalitat i estem immersos en la sensació i la sensualitat. Caldria analitzar aquí l’efecte psicològic del ritme. Sembla evident que es poden crear partons rítmics amb imatges visuals que no ens porten a la mateixa intensitat d’èxtasi. La vista és massa plena de certesa per traslladar-nos al terreny místic.

El fet que la música no es consumeixi amb el nostre sentit principal —la vista—, ens permet consumir-la “de fons”. Podem estar jugant a billar mentre escoltem música. Ens concentrem en afinar la punteria i a predir els moviments de la bola i, per darrere, prestem una lleugera atenció a una peça de rock que amenitza l’ambient del bar. Puc consumir música per relaxar-me i puc consumir música mentre m’estiro al llit i la ment se’n va per racons de fantasia fins a ser atrapada pels tentacles de Morfeu. Com en el cinema, jo decideixo el grau d’atenció que hi poso dins d’un espectre molt ampli. Puc preguntar-me per la coloratura de la veu d’una soprano i em puc preguntar si aquell saxo em fa sentir l’olor del mar o l’aroma de les cireres. Puc buscar l’enèsim bemoll o adonar-me del canvi de ritme de 4/4 a 3/4. L’ambigüitat que trobem al traslladar les sensacions musicals en paraules fa que les possibilitats interpretatives sobre una peça de música siguin infinites. És possible que la música sigui el tipus d’art que ofereix un ventall més ampli a l’hora de decidir el grau d’atenció amb què el receptor s’enfronta a l’obra.

L’art sempre ens dona la possibilitat de la pregunta, la possibilitat d’indagar. Puc consumir o ser consumit per l’obra. Jo decideixo. El grau d’implicació dependrà tan de la meva capacitat de rebutjar la vagància i de les meves inquietuds culturals com, igualment, de les possibilitats que ofereixi l’obra. D’on no n’hi ha, no en raja, per molt que espremem.

Jean-Michel Basquiat - Calavera, 1981

Jean-Michel Basquiat – Calavera, 1981

Schopenhauer explicava les arts pictòriques com una aproximació a una idea metafísica (platònica) que s’amagava darrera la pintura. Les pintures, per mitjà d’escenes paisatgístiques, mitològiques o quotidianes ens intentaven transmetre una veritat oculta darrere les pinzellades. Indubtablement, avui podríem afirmar el mateix de l’art abstracte. Una veritat, una idea, una intuïció que no sempre es pot expressar en paraules, però que podem captar amb una sensació de plaer estètic. Era el que Schlegel anomenava l’indicible. Segons John Berger, una fotografia és una instantània; una pintura és una visió del món des dels ulls de l’artista. Per molt que l’artista no pensi en imbuir el quadre amb una idea metafísica, només pel fet de pintar el que vol pintar, ja ens transmet la seva visió del món, i això, en sí mateix, ja és una idea metafísica. Encara més, per molt que l’artista no pensi en posar una idea metafísica entre les pinzellades del quadre, pot estar gairebé segur que l’espectador l’estarà buscant quan esguardi el quadre.

Quan l’espectador va a un museu i mira pintures, es troba en cerca permanent d’aquestes idees amagades.

John Berger deia que dibuixar és preguntar amb la mirada. Pintar és preguntar-me què és el que veig. També deia que els nens pinten sense pensar en el resultat, que es concentren en l’exercici sense pensar en com quedarà. Els adults, en canvi, pinten obsessionats amb el resultat, sabent que aquest resultat serà vist pels altres i que no és admissible un fracàs. Llegint aquestes línies no puc evitar pensar en Picasso, que va dir “vaig necessitar quinze anys per pintar com un adult, però m’ha portat tota una vida aprendre a dibuixar com un nen”. Sigui com sigui, aquesta obsessió pel resultat de què ens parla Berger, és l’obsessió per l’examen que l’artista sap que experimentarà l’observador. Quan observa una pintura, l’espectador està jutjant l’artista. És quelcom que es dona en totes les arts, és clar, però de forma molt més accentuada en la pintura i les arts plàstiques, més que en qualsevol altra. Jo puc anar a veure una pel·lícula francesa i ni tan sols saber qui és el director, però vaig a veure una exposició de Joan Ponç. Jutgem la pel·lícula, jutgem la novel·la, però no jutgem un quadre: jutgem el pintor. Això és així per moltes raons. En el cas del cine, és fàcil de dir que és un art col·lectiu, que hi ha el director però també els actors, el director de fotografia, la banda sonora, el guionista i el maquillador. Per què? Un pot escriure un llibre com una història que se li ha acudit un bon dia sobre personatges que no tenen res a veure amb ell, un pot fer una pel·lícula sobre assassins de fa quatre-cents anys. Una pel·lícula o una novel·la poden ser completament diferents al seu productor. Però una pintura ens remet inexorablement a la visió del pintor.

Picasso era un impostor com ara tu i com ara jo, però tant per dibuixar com un nen com per dibuixar com un adult cal ser conscient d’allò que es veu. Ja sigui en la immediatesa d’una model com en la boirina del record, cal fer preguntes a la imatge.

La pintura és, fonamentalment, un espai d’interrogació.

El pintor fa preguntes al món. L’espectador fa preguntes al pintor.

Quan surto d’una exposició, sovint sento un esgotament mental intens. És perquè m’he passat tota l’estona pensant, buscant jocs simbòlics, buscant perquès. És possible mirar una exposició d’art de forma passiva, però podem estar segurs que l’espectador, en aquest cas, no haurà entès res, oblidarà els quadres i haurà fonamentalment perdut el temps. Noti’s que no és el mateix que en el cinema i la música, on la consumició passiva sí que serveix i sí que emmagatzema un sentit i un record. En essència, les arts plàstiques es consumeixen de forma activa. Tot i això, hem d’admetre que es poden consumir de forma passiva —passar davant dels quadres, mirar amb indiferència i seguir caminant—, encara que no serveixi de res.

Aquesta possibilitat desapareix completament en la literatura.

La frase “a vegades, abans d’anar a dormir, obro un llibre, però estic tan cansada que quan porto quatre pàgines m’adono que no sé què he llegit, no m’he assabentat de res”, l’hem sentit tots moltes vegades. No cal donar-hi voltes. És el resultat de llegir de forma passiva. És la raó fonamental per la qual llegir “fa mandra”: la lectura només és possible de forma activa. Es fonamenta en desxifrar codis (lletres) que ens porten a codis secundaris (frases i paraules) que ens obliguen a construir allò que expliquen. Llegir és erigir espais dins la ment. Els codis, al ser només codis, ens aboquen a construir mons a partir de les directrius que ens dona el llibre. L’autor ens parla d’una balena blanca que ataca un vaixell enmig d’una tempesta: tu i jo projectem una escena completament diferent, però tant tu com jo estem obligats a imaginar una escena, a imaginar la balena, a imaginar un vaixell. La ment mescla els codis amb imatges que el seu record manté d’una pintura que va veure de petit, de la pel·lícula de la setmana passada —que anava d’una temàtica semblant— o de l’excursió que va fer fa dos anys en un entorn similar. Els records i els prejudicis es mesclen amb les descripcions del llibre i s’hi posa un punt de novetat. Hem erigit un món en la nostra ment i, per poder seguir llegint, ens caldrà anar-lo retocant a mesura que avancen les pàgines, a mesura que afinem els records on ens porta el llibre, caldrà que el món es torni cada cop més sòlid per poder-hi desplaçar els protagonistes. Sense adonar-nos-en, però no sense esforç, la nostra ment ha projectat un món en una pantalla. Llegir és una mica com ser un director de cinema que treballa un guió. Llegir és un espai de creació.

Igual que les lletres són símbols que han de ser desxifrats, no són també símbols els fotogrames d’una pel·lícula? No estem fent un tractat de percepció psicològica. Però amb una simple dialèctica podem afirmar que si en una pel·lícula el cervell ha de processar els sons i les imatges, en un llibre el cervell ha de processar les lletres per transformar-les en sons i imatges. Què en farà, d’allò creat? Encara haurà de processar-ho altra vegada per donar-hi coherència.

Repetim-ho. Aquest és un article on es reflexiona sobre la percepció de diferents tipus d’art, no pas sobre la seva creació. Crear una pel·lícula pot ser molt més complicat que crear un llibre. Per fer un llibre n’hi pot haver prou amb quatre acudits enginyosos, una historieta més o menys consistent i un parell de jocs de paraules. A tothom li han ensenyat a escriure. Sense entrar en judicis de qualitat, qualsevol pot escriure un llibre. Per fer una pel·lícula, en canvi, cal una formació extra. I per fer música. I per pintar. Per escriure només cal pensar, però per fer qualsevol altre tipus d’art cal, a més a més, ser un artesà. Cal destresa, cal un tècnica. Aquí parlem no pas de la dificultat de fer sinó de la dificultat de percebre allò fet. L’artesania és el mitjà pel qual es creen facilitats de percepció en el consumidor. Un llibre és una obra d’art a mig fer, no acabada: l’ha d’acabar el lector. L’escriptor parla d’un bosc de coníferes on se senten crits aguts d’aus. Tu i jo llegim i ens imaginem un bosc completament diferent. Som nosaltres que acabem l’obra, la fem plàstica, en som els artesans, fem d’actors i de directors de fotografia, pintem el decorat i en dictem el tempo segons anem més de pressa o més a poc a poc. Un llibre ens obliga a crear, no pas així una pel·lícula o una simfonia. I és per això que podem mirar un vídeo de forma passiva però per llegir hem d’estar activats i concentrats. Llegir és gastar energia.

Aquesta és una de les raons per les quals no és el mateix llegir un llibre sobre la creació de l’univers que mirar un documental sobre la creació de l’univers. El fet d’haver d’estar necessàriament més atents en llegir el llibre sobre la creació de l’univers fa que les lletres es gravin al lòbul cerebral com si ho fessin en taules de pedra. I és també una de les principals raons per les quals als individus que demostren deficiències intel·lectuals se’ls recomana que llegeixin un llibre i no se’ls recomana que vagin a un concert.

En realitat, he començat aquest article perquè al meu poble es defensava l’existència d’un festival de música sota el lema “No fem soroll, fem cultura”. És evident que els artistes que hi anaven feien cultura. És més, feien una cultura d’alta qualitat. La pregunta que em caldria fer és si els espectadors consumien cultura o consumien oci nocturn. Com s’ha dit en parlar de la música, hi pot haver de tot, i segur que en aquell festival de música (reggae) hi havia tots els tipus de consumidors, més passius i més actius. Decidir en quin punt de l’espectre es situa la l’activitat mental mitjana dels espectadors assidus a festivals musicals d’estiu ho deixo a criteri del lector.

John Koch - Nit, 1964

John Koch – Nit, 1964

PD: he analitzat quatre tipus d’art per no allargar-me en excés. Mirar cinema no és igual que mirar teatre i mirar un quadre no és igual que mirar una fotografia. La part més controvertible, em sembla, es dona en les arts plàstiques, sobretot per la seva capacitats de ser reproduïdes en diferents formats. No és el mateix mirar un quadre en un museu que veure el mateix quadre a la pantalla de l’ordinador. Si algú vol aprofundir en aquest tema, li recomano llegir el llibre de Walter Benjamin L’obra d’art en l’era de la reproductibilitat tècnica i el llibre de John Berger Maneres de mirar.

Anuncis

Mesclats

Avui (de fet, fa una estona) he llegit aquest poema del poeta ucraïno-polonès Adam Zagajewski:

 

CÓMO TERMINAN LOS PAYASOS

Un viejo payaso reparte folletos en la estación, anuncian
un circo ambulante. Sin duda, es así como terminan
los payasos: sustituyendo una máquina (o a un niño).
Lo observo atento: quiero saber cómo terminan los payasos

Entre la melancolía y a la salvaje risa contagiosa
desaparece lentamente el equilibrio lleno de encanto;
año tras año el surco de las mejillas es más profundo,
y al final queda la desesperanza de una nariz demasiado grande

y movimientos torpes de anciano, ya no son una parodia
de los saludables e irreflexivos, son un panfleto que culpa
la imperfecta constitución del cuerpo, el error
del arquitecto. Queda la luz de la ancha frente en la lámpara

de una tez demasiado blanca (ahora sin polvos),
finos y unos ojos por los que ya mira un extraño, se asoma
con frialdad alguien que podría ser el futuro inquilino del rostro
(si se consigue prorrogar el alquiler de esta tristeza).

Es así como terminan los payasos, cuando se adentra en nosotros
la gran indiferencia del mundo, amargamente, como plomo en la boca.

Adam Zagajewski, Deseo

 

I ja és curiós perquè, tot just fa tres o quatre dies, el meu amic Óscar em va enviar el següent paràgraf d’un dels meus autors més estimats:

 

“Yo no soy irlandés. Nací en Cambridge, y creo que sigo siendo muy inglés. La gente suele decir que los ingleses han desarrollado sus cualidades de sangre fría y de reserva, y también una manera de enfrentarse con humor a los acontecimientos de la vida, incluidos los más trágicos. Es bastante cierto, y una completa estupidez por su parte. El humor no nos salva; no sirve prácticamente para nada. Uno puede enfrentarse a los acontecimientos de la vida con humor durante años, a veces muchos años, y en algunos casos puede mantener una actitud humorística casi hasta el final; pero la vida siempre nos rompe el corazón. Por mucho valor, sangre fría y humor que uno acumule a lo largo de su vida, siempre acaba con el corazón destrozado. Y entonces uno deja de reírse. A fin de cuentas ya sólo queda la soledad, el frío y el silencio. A fin de cuentas, sólo queda la muerte.”

Michel Houellebecq, Las partículas elementales

 

I, és clar, se m’han mesclat dins del cap. Toquen os, i per això s’hi ha quedat.

Enrique Simonet - L'autòpsia (I tenia cor!), 1890

Enrique Simonet – L’autòpsia (I tenia cor!), 1890

Memòria

“En esta atmósfera de terror y orden marcial se vio obligada a vivir la gente como Ajmátova. A vivir y, por pocos que fueran, a resistir. A salvaguardar la memoria de la cultura.

Once personas se sabían el Réquiem de memoria. El texto, como en el caso de otras muchas obras, no existía en el papel, pues cualquier escrito que se encontrara en un registro equivalía a la pena de muerte. Así, desde 1924 hasta 1939 Ajmátova «calla», pues el poder sabía cómo amordazar a los desleales y hacer cantar las mayores loas a los fieles.

Algunos con ánimo sincero, otros por pusilánimes o hipócritas, respondían a las exigencias del partido, firmaban declaraciones oficiales. Ajmátova nunca. Y esto era algo que las autoridades no ignoraban. Conviene subrayar cuán firme se mantuvo en su mudo juramento de no colaborar con el régimen, y el poder la premió con creces por su actitud.”

Vladimir Leonòvitx, pròleg del llibre Réquiem d’Anna Akhmàtova

Amedeo Modigliani - Nu (Anna Akhmatova), 1911

Amedeo Modigliani – Nu (Anna Akhmatova), 1911

 

Gabija

Sortia a jugar amb les cuques feres de la nit plàcida i humida, estrangeres paganes o joves locals disposades a entregar-se a les extravagàncies, lluernes xiroies que no pensaven en el demà i fruïen de perdre’s ara i adés en la moral flàccida de les copes o dels gots de tub, esmerçades en el postureig de dissabte, mestres d’enrotllar-se entre els dits els cabells i projectar els punts de fuga dels genolls cap el mascle amb els collons més grans de la sala, veritables sàvies del llenguatge postural més suggerent, maniquins de mitges fosques o de colors morats, somiadores que dringaven els glaçons dins el got amb una gràcia mística, amb energia però sense ostentació, forats de pupil·les obertes, llavis humits i carnosos, figures de cera delicades que tenien cura de tots els detalls, des dels racons més ínfims de les seves lascives robes fins al moviment més subtil de la seva conducta animal.

Més o menys era així com m’agradava imaginar-me-les després d’haver-les deixat, o tal volta abans de trobar-les. Les portava pels bars de Caldúnia, preferint les taules apartades o els tamborets de les barres, com si els termes mitjos foren massa convencionals per nosaltres, com si volguéssim evitar el carril central de la massa i apartar-nos a un dels dos extrems, ja fos el de l’aïllament melangiós i romàntic o el del farcit carnal i pseudosuorós en l’espessor dels bars. Naturalment, l’èxit era una traça de punts inconnexos, una pols difusa, una ratlla discontínua en les millors èpoques, sovint per falta de connexió o per mala praxi, però moltes vegades també per la por inexplicable a llançar-se al buit sense saber si al fons hi havia una xarxa o un terra de punxes. Som fetes de pors, les persones, si es tracta d’iniciar una calamitat amorosa. I per això mateix, suposo, es va inventar l’alcohol.

Recordo per exemple la història amb la Gabija, lituana de llavis molsuts i tendres, de pits menuts ben tibats, i d’un humor que no sempre es podia entendre. Es feia l’esquerpa darrere les copes de vi, en les terrasses sobre els empedrats del centre, però era evident que anava calenta. Aquest és un punt que a vegades no tenim prou en compte, els homes, i és que les xones suquegen gairebé tant com a nosaltres ens tiben els calçotets, i per molt que un no sigui Aquil·leu a la terra, ni tingui la gràcia de Don Joan o Casanova, contra una hormona encesa hi ha pocs parenostres que s’hi valguin. Neu pols tot obert, que diuen en les superfícies vidrioses de Déu nostre senyor, que l’hormona mata tota casta resistència, obre la flor odorosa i activa la lubricació mecànica del túnel esponjós. Ho dic perquè a mi també m’havia costat els anys de joventut (i molts ridículs espantosos) d’aprendre aquella màxima, i és clar que en aquell vespre amb la Gabija també tenia les meves  pors i dubtava, però a més de l’experiència i la certesa que la dignitat era una qualitat sobrevalorada, tenia l’avantage que ella era estrangera i tant se me’n donava tot. A mi tant se me’n donava i a ella també li importaven tres ases el després i la vergonya i el neguit, perquè per la seva part era una forastera sola en una ciutat llunyana i no havia de retre comptes a ningú, podia retornar tranquil·lament a Lituània i explicar a tothom que havia passat les nits fent l’amor amb el més guapo dels jugadors del Barça d’hoquei gel i ningú gosaria posar-ho en entredit, almenys si no li tenien massa mania.

Així per fet, a la primera nit vaig conduir-la de bar en bar fins a la porta de casa, i li vaig fer notar que aquell últim bar estava tant a prop de casa meva que no valia pena agafar el metro tant tard com era, que quina mandra tornar a casa, i que de fet jo tenia uns llençols una mica gastats però acabats de sortir de la rentadora, i que preu per preu, sabates grosses. Es va deixar besar els llavis molsuts i carnosos, però va preferir marxar, no sé si pel pudor o per estar com una campana, però així va acabar la nit. Picar fort i treure’n pedra inanimada, res més que la condemna eterna, Sísif amb el seu roc o Prometeu encadenat a la columna i somiant en conys xopats.

La vaig veure el dia següent en les festes de Vabaiaga, el barri més de moda de la ciutat. Feia anys que les festes d’agost atreien la curiositat de tota mena de turistes, rius de gent que es passejaven pels carrers decorats de malifetes, de concert en concert i cervesa rere cervesa, i ens vam immiscir en el flux udolant de les masses i en el seu vaivé constant, escoltant rumba i altres músiques del mal, ballant i saltant mentre els gots es buidaven, però Zeus no estava satisfet amb la meva penitència, i va atorgar al destí la mala idea que trobés una vella amiga que havia viscut amb ella, durant dos anys en la Noruega llunyana, ànimes germanes i petons i abraçades i crits i rialles i què us haig d’explicar a vosaltres ara. Me la va deixar en comptagotes, en breus instants que aprofitava per morrejar-la contra les parets i les portes de les cases, per fer-li donar tombs agafats de braços al ritme de salsa colombiana, però que s’acabaven abruptament en l’avenir d’un record per explicar-se. No era del tot estúpida, l’amiga, era una navarresa que havia viscut a Barcelona i parlava un català perfecte, com de Lloret o de Salou, una mica artista i esbojarrada, molt bonica, feta de cabells negres i una actitud lasciva i despreocupada. La Gabija era més reservada, li havien insuflat el sentit de la pulcritud i la vergonya, i malgrat que ho havia corregit tornant-se artista d’improvisacions mundanes, no podia treure’s de sobre el què pensen i el què diran, i fet i fet era una nit amena i afable, però jo treballava l’endemà i havia de retirar a dormir almenys tres o quatre hores després de la setena cervesa per no fer massa mala cara a l’entrar a l’oficina, i era evident que no hi volia anar sol. Vaig consultar-ho a Zeus totpoderós i aquest va resoldre que Gabija es quedava amb la seva amiga, que volia seguir la festa amb ella perquè estaven molt contentes de retrobar-se i s’ho estaven passant bé i blablabla i collonades, així que vaig tornar força abatut a fer-me devorar el fetge al meu niu de cadenes una mica més encara, només amb la promesa que l’endemà ens saltaríem copes i vèrboles vàries i vindria a casa directament a consumar per fi el més animal dels actes.

Vaig maleir la navarresa al comprovar, l’endemà, que havia deixat la Gabija feta un drap. Decididament, no estava per hòsties. Se l’havia emportat als dominis d’Apolo i pels afterhours de Caldúnia, i era al vespre que la recollia acabada de despertar en un espiral de semi-mort i disfuncions orgàniques en un pis de la Rascova, i no va millorar gaire encara quan la vaig omplir de begudes isotòniques i me la vaig emportar a sopar. Havia de passar pel pis d’una amiga a buscar la maleta i parlar de futileses vàries, així que vaig aguantar estoicament intentant no fer massa cara de perdedor mentre m’explicava que no tenia gaire temps perquè el seu avió s’enlairava de Caldúnia ben aviat al matí i es servia un segon sopar perquè en el primer estava tant perjudicada que no havia pogut ingerir gairebé res. Els déus, però, no podien fer res en el fet que casa meva era de camí a l’aeroport, definitivament era més pràctic fer-hi nit per poder sortir rabent el matí següent, i després d’alguna altra beguda vam encaminar-nos-hi amb la Gabija perjudicada, jo portant les seves maletes i pagant Fantes a tort i a dret.

Vam arribar i ens vam posar al llit. La vaig poder petonejar lamentablement entre la seva respiració malalta i pesada. Es va deixar penetrar per empatia, per connivència, per pena. Va ser com follar-se un mort. En algun moment va deixar anar algun sospir, alguna agudesa, però sense agitació ni melassa. Després, els roncs i la fosca, i el despertador profà. La vaig acompanyar fins el bus que la portaria a l’aeroport i vaig dormir alleujat. Decididament, són estranyes, les nits de la ciutat, rocambolesques, un joc atzarós que no saps mai on acabarà d’explotar. Així es va acabar la Gabija, com una conquesta parcial, com un protectorat anglès, com una aquarel·la aigualida, només que quan va arribar a Lituània, em va sorprendre del tot. Em va enviar un missatge calent, em deia que se’n anava fer de voluntària a les Seychelles i que m’enyorava tant que m’hi convidava amb totes les despeses pagades. No ho vaig entendre gens i, naturalment, vaig refusar.

Roberto Matta - Ilumínense los unos a los otros porque es siempre la primavera vez, 1970

Roberto Matta – Ilumínense los unos a los otros porque es siempre la primavera vez, 1970

 

Càrrega

Pujava arrugat i vetust per un camí pedregós arrossegant les penes, directe cap al cim del món, aixecant un núvol de pols. Llims ocres i fins s’enlairaven en un cel de blau cobalt i tacaven els pins i els boixos de les vores, i un vent càlid li desbordava la suor en el front. Feia temps que les arrossegava, les penes, les duia en una caixa de fusta que sobreeixia, entortolligada en una corda que tibava fins un arnés que se li fixava a la cintura i al voltant de les espatlles. L’havia anat omplint al llarg del temps, amb capsetes plenes d’angoixes cada cop més pesades, afliccions brutes que feien mal de recordar, amulets de vells estimats, el collar d’un gos que l’havia acompanyat, buits compactes de dolors eteris que gravitaven en la nit dels morts, llibres que ja no podia llegir, un bocí de sal i un pot de pastilles blaves. Sempre havia cregut que era així com s’havia de fer, que les penes calia carregar-les per no insultar el record de les coses estimades. Les persones lleugeres no eren persones de veritat.

Més d’una vegada havia pensat a canviar de postura, a carregar-se-les a l’esquena o fer-ne una bola i portar-les rodolant, però li semblava que arrossegar-les en una caixa era la forma més humana de traginar-les, amb el tremolor que produïen quan travessava un carrer empedrat, la suau estridència en fregar l’asfalt, els estralls dels camins pedregosos o el fum vermell de la terra argilosa. Allò hi donava notorietat i feia saber a tothom que era un home honrat que no girava l’esquena als maldecaps. Des de la mort del seu pare havia carregat les penes en una caixa, que inevitablement va haver de canviar diverses vegades per una de més gran. Tenia molt endins el sentiment que un home ha de carregar les penes amb el cap ben alt i pujar sempre el proper turó, sempre esforçat, amb la suor al front i la tremolor als llavis, amb els ulls plens de llàgrimes si cal, però sempre endavant. Malgrat tot, ara sabia que allò que feia era del tot absurd. Que ningú lloaria les seves proeses tot i la pols que aixecava, que moriria i ningú el recordaria. Cada vegada ho trobava més estúpid, tot plegat. L’experiència dels anys li havia ensenyat que allò no eren més que collonades. Era vell i volia passar els seus últims dies amb serenitat. Perquè havia de traginar sempre aquell pes insuportable?

Va pujar esforçat fins al capdamunt de la muntanya i hi va veure un precipici preciós, una paret de plata que s’acabava entre els arbres. El dubte s’apoderà d’ell per uns instants, però sabia que acabaria fent-ho. A la merda tot plegat. Va arrambar la caixa al precipici i es va deslligar l’arnès. Estava molt cansat per la pujada i no podia pensar amb claredat. Va tremolar i va vacil·lar un últim moment. Va empènyer la caixa, la va veure trontollar un segon fins que es va precipitar. La van seguir les cordes i l’arnès, i els tirants de les espatlles. Ja va veure que aquell darrer tirant se li enredava al peu, però vell com era no va poder reaccionar. El pes de la caixa el va estirar precipici avall. Vell i caixa van dibuixar una línia recta al llarg del penya-segat, van rebotar per les roques del cingle i algunes penes va sortir disparades per tots costats. Van estimbar-se contra les branques dels arbres i van centrifugar en un remolí perfecte. La caixa quedà suspesa en una branca aguantant el pes del vell. Per primer cop els papers havien canviat. Es va sentir un cruixit i la branca es va trencar en un espetec màgic. Els va xuclar el poder de la terra. Va caure d’esquena i va veure com les penes se li llançaven a sobre. Va notar com li aixafaven les parts dures i toves del cos. Va morir, és clar.

Publicat originalment a núvol.com

Salvador Dalí - La invenció dels monstres, 1937

Salvador Dalí – La invenció dels monstres, 1937

Espirals de fum

Aquí estem plens de fum altra vegada. És en les nits tristes que les paraules brollen com una cascada opaca i pesada, i quallen en un brull blanc de santa innocència. Són paraules, res més, i encara en són massa, però un hi troba refugi, millor que en un llençol recargolat que s’amara d’enuig i pensaments mal·leables. Vaig portar caixes. Caixes de cartró. Plenes de robes, d’apunts, de llibres i sabates, la suor rajava bella i brillant en una alegria indomable. Era una simple mudança, però ara sembla una muntanya.

Menteix qui diu que tot té un motiu i una significança. L’absurd s’eleva implacable en aquesta nit trista i segellada. El més fotut de l’absurd és que la canalitza, la melancolia, la transforma del seu estat gasós a una massa palpable, la restringeix, la fa forta i estable. Trencaria una cadira, ara mateix, cremaria un arbre. Un d’aquests arbres que floreixen en els pàrquings, entre els cotxes immòbils, entre parelles que carden, odioses, totes elles, és clar, estàtues fredes, sense entranyes, com fetes de marbre.

En sí, la pau és també una derrota de l’ànima, però un no pot deixar de buscar-la. La buida, a l’ànima, la pau dels llençols, la torna tova, escassa, ingènua i polida, i una ànima polida és una ànima que s’absenta. Recordo prou bé l’aigua clara de Calella, plena de banyistes la platja, el frenesí callat de la meva pell blana, tremolosa tota ella, encadenada en una paret que no la deixava llançar-se. Les seves corbes s’immiscien perfectes dins les dunes grogues de la platja, i els seus ulls em miraven embogits com els ulls de les cabres. Al capdavall, és en el membre erecte que s’obvia l’estupidesa dels actes, i és després quan els veus, inútils, com rodaven, s’entrecreuaven i giravoltaven en un tirabuixó infinit que s’acaba com un rínxol en el més endins d’un espai eteri i una nit ufana.

És una derrota, tant sols una derrota més, en aquesta nit que mai s’acaba. Una embranzida més del puny autoritari de l’estepa gelada.

Vincent van Gogh - Nit estrellada, 1889

Vincent van Gogh – Nit estrellada, 1889

buscar xiroies mostres
de nits ufanoses
i plenes,
esteles de plata i marques a la pell,
l’argent que no marxa
del cos roent
derrota amarga, derrota constant,
derrota maragda
en una pols de ciment.

embafat completament
d’àngels que se’n riuen, d’àngels
que marxen,
d’àngels que són al cel
pels somnis dels nens,
i no baixen, no baixen mai.

són una llunyana llum de mel
pels ulls flàccids
de les feres.

Georgia O'Keeffe - Music Pink and Blue, 1918

Georgia O’Keeffe – Music Pink and Blue, 1918

Confiar en la pols

Cavil·lo sense aturador en la meva habitació espaiosa i blanca, en el mig de la nit de Barcelona. Tot ha canviat d’un temps ençà. Aquells somnis, els que hi eren, ja no hi són. Se’ls ha empassat la nit, també ells, en la seva espiral magnètica i errant. Se les ha endut a totes, a elles, les que van passant, a elles i als seus mugrons erectes, la seva pell suau i els seus somriures de seda. Han passat mars de tinta, mars de regals, nits perdudes aprofundint somnis absurds i delirants. Podria dir-ne moltes coses, explicar com eren, dir el que en queda, però no cal. Eren somnis, fets de pols, com tots els somnis del món. No s’hi pot confiar, en la pols. S’acumula pels racons i per les superfícies estables, s’hi recolza, s’hi acomoda, es fa veure, es torna real, fins que un cop de vent se l’emporta qui sap on.

No sé perquè ara mateix penso en la Natàlia. Era una poetessa de Vic que havia conegut també en la nit de Barcelona, en el seu bressoleig perenne i constant. Caminàvem pel Montjuic hivernal enmig d’un vent que aixecava les fulles i espantava els homosexuals. Baixàvem al Carrer de Blai, ens ennuegàvem de vi i de pinxos i jugàvem a fer-nos petons pels carrers morts del Poble Sec, postrats a aquell vent gèlid udolant. La vaig deixar escapar, a ella també, perseguint estrangeres fugisseres i altres somnis més grans, tot en el més endins la nit de Barcelona. Cal perseguir-los, els somnis, encara que acabis desfet per les seves derrotes habituals.

Me’n vaig adonar fa temps, que Barcelona és una ciutat sense lluna. Algú la treu, algú l’amaga, i quan la busques no la veus mai. Hi falta claror, en aquesta nit opaca i trista. Ja no hi ha renecs, ja no hi ha fúria. Fa massa temps que m’és igual. Ho llenço tot, jugo totes les cartes, no hi vull pensar. Estic cansat. No tinc forces per pensar en quina és la millor estratègia. Ho faig com em surt, i prou. Que siguin gavines volant sobre la mar turquesa i clara, o una nit com aquesta en que la derrota… és total.

Egon Schiele - Dona asseguda amb el genoll doblegat, 1917

Egon Schiele – Dona asseguda amb el genoll doblegat, 1917

Nits

Va ser quan se’n va anar la Katrina que vaig descobrir de nou l’embriagador vaivé de la ciutat. Van tornar les festes plenes de desconeguts on anava a parar sense saber com i els gots tornaren a córrer per les meves mans. L’Ernesto m’acompanyava a moltes d’aquestes festes, era un home com fet de llençols entrecreuats, nuats, grogosos, un paio excèntric i versat en la nit de les capitals, jueu i músic, músic de jazz i de folk (i ja em direu que coi vol dir això), mig xilè i mig gallec, xarlatà excels un cop s’introduïa a dins de la nit del món, m’acompanyava a festes de pisos de catalans massa enfeinats en quedar bé amb la púrria que s’hi arribava, púrria que sovint ni tant sols coneixien, o tal volta m’hi portava ell, a festes de músics que volien arribar a ser algú, coneguts potser per nosaltres, els famolencs de la nit de Barcelona, però incapaços de sortir del seu gueto d’elogis mutus i gots de licor. Alguns cercles de Barcelona són ben bé com la nit de Montmartre de fa cinquanta anys, aquella que veus en els llibres, encara que menys bohemia i més internacional, tots perseguint un somni de grandesa esbojarrat, menyspreant tot aquell que no prové del món de l’art, o aquell que no els admira per ser del món de l’art, trobades de façanes estàtiques i belles per fora, però sense la genialitat que els cal per acomplir el seu somni delirant. El retorn cap a casa és sempre trist, en la nit de Barcelona. La derrota s’amara a la roba i la realitat et cau damunt del cap com una llosa, una llosa lleugera malgrat tot, has conegut alguna dona i els gots t’han estovat els ànims, i deixeu-me dir que les catalanes en general són d’allò més fàcils – què hi farem, no cal capficar-s’hi massa en encerar l’estaca, tot passa de tant en tant.

Hi vivia en un pis de l’Eixample, amb l’Ernesto, el mantenia tot el dia ple d’un alegre melancòlic que sorgia de la seva guitarra jazzera i brillant, i en general ens portàvem bé si no era perquè era un garrepa d’espant que se’m bevia el vi i m’arrambava tabac, preguntant-m’ho o robant-me’l directament, però jo també anava perdut en les meves cabòries de lletres i en general no m’importava massa ni allò ni gaire res del que considerava mundà i foteses vàries, i de fet no estava tant malament perquè a vegades estàvem setmanes que gairebé ni ens vèiem el pèl, ell perdut en la seva nit de músics i jo tancat fent veure que escrivia sense acabar de ser del tot veritat. Ja n’estudiava, de rus, aleshores, però va ser més tard que vaig decidir començar a estudiar xinès. També n’havia estudiat un temps abans, però n’havia oblidat fins l’última paraula en poc temps. Més que res, el que passava era que tenia ganes de traginar-me una xinesa, vaja, i vaig buscar una professora joveneta d’aquestes tant joves que semblen menors d’edat malgrat que tenia ja vint-i-cinc anys, estudiava un màster a l’Autònoma i em va explicar que havia vingut a Barcelona bàsicament atreta pel futbol, per la fama dels jugadors del Barça, perquè ja que has d’estudiar un màster a l’estranger, què millor que un lloc amb sol i platja i uns idiotes ben guapos per idolatrar i tenir en un pedestal. N’havia conegut d’altres, de persones que venien a viure a Barcelona només perquè els agradava l’equip de futbol, un excompany de pis per exemple, japonès, de la terra dels bonsais, que havia volgut ser mig actor i mig escriptor, i d’actor no ho sabria dir pas, però d’escriptor era bàsicament mediocre però esforçat com tots els japonesos – banzai!

La xinesa es deia Yi Fei i podia ser tímida i escanyolida i fina però era del tot divertida, les classes amb ella eren un descollonament de riure, era una noia adorable, la vaig portar al futbol alguna vegada, i fins i tot a veure alguna exposició, i encara la vaig besar pels parcs de Montjuïc abans que es fes del tot fosc, perquè quan es feia fosc volia anar a menjar tapes i què has de fer? Callar i pagar, suposo, i riure molt i cagar fort i mai pensar en la mort. Més o menys va així, em sembla. Total, que algun cop l’havia besat, però no me la vaig arribar a traginar mai, entre altres coses perquè quan me li apropava s’espantava i em sortia amb històries rares de la llengua castellana o amb noms de jugadors del Barça, però del Barça B, creieu-me, noms que ni tant sols jo coneixia i tot era massa complicat. Vaig deixar el xinès i el vaig tornar a oblidar completament.

Jeremy Mann, Another night through storms, 2015

Jeremy Mann, Another night through storms, 2015

Maika

Em vaig llevar encegat per la llum que s’escolava entre les cortines blaves i ho vaig recordar. Vaig recordar com la Maika m’havia besat enmig d’aquells cossos que es movien i ella es movia i jo em movia, però era diferent perquè la resta només ballava, i la Maika i jo ens enteníem i ens foníem en una suavitat mística que ens portava molt lluny, fora de la sala, fora de la ciutat, enllà en els camps humits i terrosos, dins l’embolcall metafísic del cel lliure i opac. Vaig recordar el camí cap a l’habitació i vaig notar la mà al seu costat. Estava allà, dormint plàcida i fidel com els records de la meva gossa, només que a la gossa tot li havia estat donat i la Maika era allà perquè m’havia escollit. Em vaig sentir cofoi, benaventurat, feliç entre aquells llençols nets i càlids, formós, radiant. Vaig mirar-la, la vaig rodejar amb el meu braç esquerre i vaig sospirar. Hi havia moltes coses que es calmaven, hi havia moltes coses que tornaven a ser com no haurien deixat de ser mai. Sentia l’aprovació de la terra entre les meves mans. Vaig somriure. Vaig seguir dormint de forma triomfant.

Agnes Cecile - Desvetllat

Agnes Cecile – Desvetllats