Del polze, la terra

Des de l’antiga Roma, el polze sempre ha estat un símbol de fatalitat. Cèsar l’usava per apuntar al cel o per apuntar a la terra. Un polze que mirava avall era tot el text d’un veredicte que no necessitava paraules: la terra on apuntava era la mateixa que s’empassaria els ossos que condemnava.

En canvi, un polze enlaire era una gràcia del poder omnipotent del César, un indult que obria portes, com tots els indults del món. L’indult convida a seguir explorant, a seguir endavant, a seguir viatjant. Quan mira al cel, el polze somriu. S’exalta, es mostra àvid de passions i melodrames, d’alegria i tragèdia, es tenyeix de llibertat i desborda ganes de viure. Gairebé sempre que apunta enlaire, el polze s’inclina cap a un punt entre el cel i l’horitzó.

Del polze, la terra

Aquesta és la història d’un viatge, d’un viatge fet amb el polze per descobrir la terra. La superfície i el que s’hi amaga darrere. El polze és una porta que t’endinsa i t’abandona a una carretera sobirana, el polze és un imant que atrau els conductors més estrafolaris i et deixa com un drap brut endins les aventures més abstractes. Polze per l’Europa, polze per l’estepa, polze pel Caucas i serralades asiàtiques. A mi, el polze em va descobrir el que creix sobre la terra.

Trobar tantes persones singulars com pots trobar en set mesos d’autoestop és una cosa que et canvia per sempre. És difícil no voler-les retratar en un llibre. Cadascuna amb les seves històries, cadascuna amb una extravagància particular. El camí del polze és un camí de coneixença, però també és un camí de solitud, de reflexió i de resistència. Sobretot, d’enduriment psicològic. De saber esperar i de trobar-se còmode en l’abandó de les comoditats més bàsiques. El polze és incòmode, però també és sobirà. La llibertat no és comfortable, però la llibertat s’ha de conquistar. Hi ha molts tipus de llibertat, però una, sens dubte, és la de decidir cada matí on vols anar. En això, el polze és imbatible, no es pot guanyar, no té prefixades rutes ni horaris, es pot abandonar, es pot reprendre, sempre, en qualsevol punt de l’atzar. I està ple de cares. Cares que miren i parlen i et conviden a dinar.

Del polze, la terra és un llibre de viatges on es narra el periple que vaig va viure quan vaig fer autoestop des d’Europa fins a la Xina. En breu podreu comprar-lo a l’Editorial Magnetar.

En aquest enllaç, hi posaré fotografies d’alguna gent i d’alguns llocs que apareixen al llibre. De mica en mica, que tinc molts fronts oberts 🙂

El mapa, tal com apareix al llibre

3 Comments Add yours

  1. Retroenllaç: El vessant del vent

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s