Sortia a jugar amb les cuques feres de la nit plàcida i humida, estrangeres paganes o joves locals disposades a entregar-se a les extravagàncies, lluernes xiroies que no pensaven en el demà i fruïen de perdre’s ara i adés en la moral flàccida de les copes o dels gots de tub, esmerçades en el postureig de dissabte, mestres d’enrotllar-se entre els dits els cabells i projectar els punts de fuga dels genolls cap el mascle amb els collons més grans de la sala, veritables sàvies del llenguatge postural més suggerent, maniquins de mitges fosques o de colors morats, somiadores que dringaven els glaçons dins el got amb una gràcia mística, amb energia però sense ostentació, forats de pupil·les obertes, llavis humits i carnosos, figures de cera delicades que tenien cura de tots els detalls, des dels racons més ínfims de les seves lascives robes fins al moviment més subtil de la seva conducta animal.
Més o menys era així com m’agradava imaginar-me-les després d’haver-les deixat, o tal volta abans de trobar-les. Les portava pels bars de Caldúnia, preferint les taules apartades o els tamborets de les barres, com si els termes mitjos foren massa convencionals per nosaltres, com si volguéssim evitar el carril central de la massa i apartar-nos a un dels dos extrems, ja fos el de l’aïllament melangiós i romàntic o el del farcit carnal i pseudosuorós en l’espessor dels bars. Naturalment, l’èxit era una traça de punts inconnexos, una pols difusa, una ratlla discontínua en les millors èpoques, sovint per falta de connexió o per mala praxi, però moltes vegades també per la por inexplicable a llançar-se al buit sense saber si al fons hi havia una xarxa o un terra de punxes. Som fetes de pors, les persones, si es tracta d’iniciar una calamitat amorosa. I per això mateix, suposo, es va inventar l’alcohol.
Recordo per exemple la història amb la Gabija, lituana de llavis molsuts i tendres, de pits menuts ben tibats, i d’un humor que no sempre es podia entendre. Es feia l’esquerpa darrere les copes de vi, en les terrasses sobre els empedrats del centre, però era evident que anava calenta. Aquest és un punt que a vegades no tenim prou en compte, els homes, i és que les xones suquegen gairebé tant com a nosaltres ens tiben els calçotets, i per molt que un no sigui Aquil·leu a la terra, ni tingui la gràcia de Don Joan o Casanova, contra una hormona encesa hi ha pocs parenostres que s’hi valguin. Neu pols tot obert, que diuen en les superfícies vidrioses de Déu nostre senyor, que l’hormona mata tota casta resistència, obre la flor odorosa i activa la lubricació mecànica del túnel esponjós. Ho dic perquè a mi també m’havia costat els anys de joventut (i molts ridículs espantosos) d’aprendre aquella màxima, i és clar que en aquell vespre amb la Gabija també tenia les meves pors i dubtava, però a més de l’experiència i la certesa que la dignitat era una qualitat sobrevalorada, tenia l’avantage que ella era estrangera i tant se me’n donava tot. A mi tant se me’n donava i a ella també li importaven tres ases el després i la vergonya i el neguit, perquè per la seva part era una forastera sola en una ciutat llunyana i no havia de retre comptes a ningú, podia retornar tranquil·lament a Lituània i explicar a tothom que havia passat les nits fent l’amor amb el més guapo dels jugadors del Barça d’hoquei gel i ningú gosaria posar-ho en entredit, almenys si no li tenien massa mania.
Així per fet, a la primera nit vaig conduir-la de bar en bar fins a la porta de casa, i li vaig fer notar que aquell últim bar estava tant a prop de casa meva que no valia pena agafar el metro tant tard com era, que quina mandra tornar a casa, i que de fet jo tenia uns llençols una mica gastats però acabats de sortir de la rentadora, i que preu per preu, sabates grosses. Es va deixar besar els llavis molsuts i carnosos, però va preferir marxar, no sé si pel pudor o per estar com una campana, però així va acabar la nit. Picar fort i treure’n pedra inanimada, res més que la condemna eterna, Sísif amb el seu roc o Prometeu encadenat a la columna i somiant en conys xopats.
La vaig veure el dia següent en les festes de Vabaiaga, el barri més de moda de la ciutat. Feia anys que les festes d’agost atreien la curiositat de tota mena de turistes, rius de gent que es passejaven pels carrers decorats de malifetes, de concert en concert i cervesa rere cervesa, i ens vam immiscir en el flux udolant de les masses i en el seu vaivé constant, escoltant rumba i altres músiques del mal, ballant i saltant mentre els gots es buidaven, però Zeus no estava satisfet amb la meva penitència, i va atorgar al destí la mala idea que trobés una vella amiga que havia viscut amb ella, durant dos anys en la Noruega llunyana, ànimes germanes i petons i abraçades i crits i rialles i què us haig d’explicar a vosaltres ara. Me la va deixar en comptagotes, en breus instants que aprofitava per morrejar-la contra les parets i les portes de les cases, per fer-li donar tombs agafats de braços al ritme de salsa colombiana, però que s’acabaven abruptament en l’avenir d’un record per explicar-se. No era del tot estúpida, l’amiga, era una navarresa que havia viscut a Barcelona i parlava un català perfecte, com de Lloret o de Salou, una mica artista i esbojarrada, molt bonica, feta de cabells negres i una actitud lasciva i despreocupada. La Gabija era més reservada, li havien insuflat el sentit de la pulcritud i la vergonya, i malgrat que ho havia corregit tornant-se artista d’improvisacions mundanes, no podia treure’s de sobre el què pensen i el què diran, i fet i fet era una nit amena i afable, però jo treballava l’endemà i havia de retirar a dormir almenys tres o quatre hores després de la setena cervesa per no fer massa mala cara a l’entrar a l’oficina, i era evident que no hi volia anar sol. Vaig consultar-ho a Zeus totpoderós i aquest va resoldre que Gabija es quedava amb la seva amiga, que volia seguir la festa amb ella perquè estaven molt contentes de retrobar-se i s’ho estaven passant bé i blablabla i collonades, així que vaig tornar força abatut a fer-me devorar el fetge al meu niu de cadenes una mica més encara, només amb la promesa que l’endemà ens saltaríem copes i vèrboles vàries i vindria a casa directament a consumar per fi el més animal dels actes.
Vaig maleir la navarresa al comprovar, l’endemà, que havia deixat la Gabija feta un drap. Decididament, no estava per hòsties. Se l’havia emportat als dominis d’Apolo i pels afterhours de Caldúnia, i era al vespre que la recollia acabada de despertar en un espiral de semi-mort i disfuncions orgàniques en un pis de la Rascova, i no va millorar gaire encara quan la vaig omplir de begudes isotòniques i me la vaig emportar a sopar. Havia de passar pel pis d’una amiga a buscar la maleta i parlar de futileses vàries, així que vaig aguantar estoicament intentant no fer massa cara de perdedor mentre m’explicava que no tenia gaire temps perquè el seu avió s’enlairava de Caldúnia ben aviat al matí i es servia un segon sopar perquè en el primer estava tant perjudicada que no havia pogut ingerir gairebé res. Els déus, però, no podien fer res en el fet que casa meva era de camí a l’aeroport, definitivament era més pràctic fer-hi nit per poder sortir rabent el matí següent, i després d’alguna altra beguda vam encaminar-nos-hi amb la Gabija perjudicada, jo portant les seves maletes i pagant Fantes a tort i a dret.
Vam arribar i ens vam posar al llit. La vaig poder petonejar lamentablement entre la seva respiració malalta i pesada. Es va deixar penetrar per empatia, per connivència, per pena. Va ser com follar-se un mort. En algun moment va deixar anar algun sospir, alguna agudesa, però sense agitació ni melassa. Després, els roncs i la fosca, i el despertador profà. La vaig acompanyar fins el bus que la portaria a l’aeroport i vaig dormir alleujat. Decididament, són estranyes, les nits de la ciutat, rocambolesques, un joc atzarós que no saps mai on acabarà d’explotar. Així es va acabar la Gabija, com una conquesta parcial, com un protectorat anglès, com una aquarel·la aigualida, només que quan va arribar a Lituània, em va sorprendre del tot. Em va enviar un missatge calent, em deia que se’n anava fer de voluntària a les Seychelles i que m’enyorava tant que m’hi convidava amb totes les despeses pagades. No ho vaig entendre gens i, naturalment, vaig refusar.
tancats a la cofurna 